martes, 10 de junio de 2014

La insoportable levedad del Psoe.



                                                             
                                                                  "Hoy no toca"


Contundent. Lluny de l'oportunisme, es cert, però cada vegada més allunyat de la realitat. Tres paraules que venen a resumir la meua experiència social, veïnal, teòrica i política  amb  el Partido Socialista Obrero Español (Pspv en la intimitat del meu poble).  Encara  que parega mentida les vaig sentir fa molt de temps i des de llavors les porte escoltant dins del cap cada vegada  que pense amb ells, cada cop que els veig per la televisió o els puc llegir en la premsa fent declaracions, quan parle amb els seus representants.No toca hoy. Pense  de nou. Però, i quan? I com?  I on?

Era 1996, divuit anys fa, en la Universitat  Jaume I. Aleshores, com si d'una aldea gal.la fos, l'estructura universitària s'havia convertit en el nucli irreductible del PSPV davant del tsunami electoral i  institucional que  des de 1995 venia omplint de Pperos tots els racons del País Valencià. L'hegemonia trencada del Partit Socialista, erosionat per la corrupció i enfonsat per la mala gestió, la incompetència i la falta de reacció davant d'un Pp que prometia un model nou, vistós i, aleshores, més o menys net. Victoria incontestable que, en els àmbits universitaris, tractaven obertament de temporal, però que molts sabien que no seria així. No era casualitat que ACPV tragué el 6 de maig de 1995 més de 100.000 persones al carrer (amb Pasqual  Maragall  i Carmen Alborch al davant!)  pels carrers de València. Al PSPV, fins aquell moment hegemónic, se li reduïa el camp d'acció política d'una manera exponencialment geomètrica. Tot i això La  Universitat Jaume I havia aprovat els seus estatuts constituents amb dues construccions lingüístiques maleïdes, estratègiques i polèmiques: Llengua catalana i País Valencià. uns estatuts acceptats per la immensa majoria  de la comunitat universitària, en aprovació dels quals, amb 18 anys acabats de  complir, vaig participar.
El Consell d'Educació impugnà els estatuts, i el president  de la Generalitat, Eduardo Zaplana els rebutjà, convenientment assessorat pel Conseller de Cultura i Educació, un tal Francesc Camps. Tot i així s'obrí un procés de negociació entre la institució i la Generalitat. Declaracions en premsa, paraules creuades, al.lusions en les aules. En la Facultat de Ciències Humanes vivírem  un moment de comunió   entre professors, catedràtics i l'alumnat més implicat i combatiu. Recorde classes magistrals d'alguns personatges, analitzant el moment soscial i institucional i maquillant-lo amb  batallades d'activitat antifranquista. Aleshores alguns desl alumnes aplicarem el "Paradigma Psoe": Si un professor cita a Franco o a la persecució lingüística en menys de 5 minuts al presentar-se, no falla, és del PSOE. Infal.lible regla d'antropologia política  que, a hores d'ara encara funciona . Al meu entendre mai han arribat a comprendre que els atacs contra la dignitat del valencià foren quasi igual de ferotges al llarg dels 80, i molts d'ells amb protagonistes del propi Partit Socialista.
Malgrat la protesta universitària i la tímida resposta d'algun carreg institucional menor, l'aleshores rector Romero Subiron i la cohort de Vicerectors (gairebé tots extrets de les llistes electorals socialistes dels anys 80) convidaren al president de la Generalitat Valenciana a inaugurar el curs i al mateix temps celebrar l'acord d'aprovació dels estatuts modificats.  Un servidor i d'altres joves representats del consell d'estudiants saludarem al President i, amb un diccionari de valencià a la mà reivindicarem  educadament la unitat de la llengua. El Conseller de Cultura Educació i Ciència entrà en  colera, i proliferant insults cap a la meua persona em digué  la fins avui enigmàtica frase: Quan era jove, també era un radical i portava polo.
Diversos vicerectors ens recriminaren la nostra acció, e inclús insinuaren que se'ns expulsés de la recepció (quan la nostra actitud  sempre va ser cortés, educada i pacífica). El moment estel.lar que recorde fou quan el Vicerector de Relacions Institucionals, ex subdelegat del Partit Socialista i brillant professor d'Història Antiga, es dirigí cap a mi amb la familiaritat que em professava: Pau. Hoy no toca.No es el momento. Tot seguit tornà al protocol de l'acte institucional, per mesclarse  de nou amb les noves i flamants autoritats.


I mai va ser el  moment. Jo pense en aquell dia com la posada en escena ritual, automàtica i filistea del que seria la política valenciana de la década següent. El PSPV s'anava a diluir socialment  al carrer, balafiant-se políticament als carregs que podia salvar, al funcionariat irreductible que podia suportar, als sindicats decafeïnats on s'havia atrinxerat,  i  a una propaganda oficiosa, fins a ,contínuament, assolir dia a dia nivells històrics de fracàs electoral. Amb un discurs  estratègicament desastrós, territorialment infumable per als valencians,  s'han especialitat en desenvolupar política de peixera. Limitada en seu accés, visible per al públic i espaciosa per a què els mateixos elements es moguen d'un lloc a altre, alimentats a la superficie  per una mà que ve de Madrid, i que els dona, molt de tant en tant, l'oxigen per sobreviure.

No va ser l'última decepció, en seguirem moltes, amb altres protagonistes més joves i propers del mateix partit. La reforma de l'Estatut d'Autonomia potser sigué la més greu de totes.

En estos dies que vivim recorde especialment  l'entrevista (mai publicada) que li vaig fer a la genial  Palmira Plà, quan jo encara era corresponsal de El Heraldo de Castellón.   Militant històrica socialista, exdiputada i exregidora de Cultura del nostre municipi. En una xarrada informal vàrem comentar moltes coses sobre política local i història en primera persona. M'agradava la seua biografia, escrita des del sentiment  d'una lluitadora incansable, exiliada inconsumible, mestra d'escola modèlica i ferventment republicana. Parlàrem sobre Indalecio Prieto i Largo Caballero, a qui Palmira  professava una gran devoció política.
No em ve al cap que podria pensar en aquests moments, quan la  seua formació  des de 1934 està a punt de traïr  una vegada més no sols a l'esquerra, el valencianisme, sinó també als fonaments mateixos de l'essència pròpia del Partit Socialista. Negar de facto qualsevol  possibilitat al diàleg, no donar llibertat als seus diputats per decidir si són partidaris d'almenys decidir en un referèndum sobre la corona, i, el que és pitjor al meu entendre, donar llum verda a la maquinària informativa que encara controlen per a què dissimule el moment, tractant a tots els espanyols (i valencians) d'esquerra com si fòrem babaus.  Mirar cap altra banda mentres la història passa davant dels seus ulls. Una vegada més: Hoy no toca.


I alguns podrien dir, i a Compromís per Benicàssim que més vos dona? Dins la responsabilitat, la lògica ens porta a opinar sobre actituds polítiques alienes, amb certa vergonya. Nosaltres no callarem davant la hipocresia. En Compromís sí que toca. No tenim por de mirar endavant i creiem en els nostres ciutadans. La generació de valencians més preparada de la història deu tindre l'oportunitat de decidir, sense pressions ni apriorismes, amb alegria i esperança, com volem el futur. Viure realment en democràcia. No amagar el cap com estruços en trampes  dialèctiques, basades en lleis caduques que cada volta ens representen menys.




En l'àmbit municipal, es donarà el cas que l'agrupació local del Psoe impulse una moció per demanar la Reforma Constitucional, emparada pel mateix Ximo Puig, en un intent per salvar la cara  a les distàncies curtes. Mentre, a Madrid, la Diputada Socialista  de Benicàssim Susana Ros votarà amb el Partit Popular i d'altres ultres, en favor de perpetuar la corona i trencar tota possibilitat de canvi.  Així és com paga el PSOE la memòria històrica del seu propi partit, de la seua pròpia societat, de la seua democràcia. Aquesta nova renuncia, ben segur, no els eixirà de bades.